diumenge, 2 d’abril del 2017


 Benvinguts al meu món lila!

Avui diumenge, 2 d'Abril de 2017, us proposo de carro de la compra a jaqueta!!!

diumenge, 3 de gener del 2016

Una armilla de pell... DIARI DE GIRONA GENER 2016

Estimats Qsturers i Qstureres... en breu penjaré els articles pas a pas perquè els realitzeu!


Una capa amb estil... DIARI DE GIRONA DESEMBRE 2015


Amb encant... DIARI DE GIRONA NOVEMBRE 2015


BENVINGUTS ALTRE COP AL BLOG!

M’alegro que estigueu aquí... us tinc d’explicar moltes coses... ha estat un mes molt productiu i el cap em bull d’idees...

De les coses que us puc explicar, només diré que re-obro el Blog vell de Qstura, amb un nou nom: silviadeqstura.blogspot.com
I allà em podeu anar seguint i ajudar-me compartint informació... penjaré des de els articles, a opinions,  a informació d’interès en tèxtil, a pensaments filosòfics, a projectes creats a les 03’00 de la matinada en un atac d’inspiració... crec que serà interesant... per entrar-hi només necessiteu unes requisits:

Internet
Creativitat

Que el lila no us faci mal d’ulls!

dimarts, 24 de març del 2015

Ia SETMANA DE LA MODA DE GIRONA

La primera edició de la Setmana de la Moda de Girona ha tingut lloc els dies 18, 19, 20 i 21 de Març. 

Aquest esdeveniment es va constituir com una plataforma dedicada als emprenedors tèxtils vinculats a les noves tendències perquè poguessin mostrar les seves col•leccions al públic.

L’objectiu de la iniciativa era fer al carrer a aquells dissenyadors/es emergents de la zona perquè fossin coneguts i poguessin trobar una sortida laboral, així com aconseguir que la ciutadania entrés en contacte amb tot el talent i la creativitat tèxtil del nostre territori.

Després de 4 dies de ponències, desfilades, tallers i expositors repartits pel Barri Vell de Girona, ha finalitzat la Iª Setmana de la Moda de Girona, el gran projecte de l’associació Agimod, que ha aconseguit posar de relleu el bo i millor dels teixits i el talent de tots els seus participants.

DNA de Claudio de Rossi i la botiga de roba Killing Weekend han estat els dos guanyadors als premis de Millor Desfilada i Millor Estand respectivament, que van ser anunciats durant la Gala de Clausura a l’Hotel Carlemany per la seva originalitat i professionalitat.

A llarg de la setmana, el públic ha pogut assistir a desfilades dels dissenyadors Celia Vela, Ivonne Zamora, Aysha, Aguilar Rovira, Teresa Ripoll, Into, Núria Serra Barcelona, Bella Lola, DNA, Jordi Dalmau, Mivira, Nobale i Who.


També es va poder assistir a conferències realitzades per Velia Vela, Santi Mallorquí, Roba Amiga, David Garcia, Pete Soler i Eloy Privé; als tallers d’auto maquillatge, Hand Made, Parlem de teixits, Bijuteria, Estampació, Roba inteior, Expressiió corporal per a fotografia i Flors de Moda.
A més de poder gaudir de les exposicions “Teixint la història” i “Fils de complicitat”, ubicades al Teatre Municipal.

Tot una experiència per als visitants i per a la ciutat de Girona, que espera poder comptar amb una segona edició per l’any 2016.

divendres, 13 de març del 2015

DIY: UNA BOSSA!

Avui us explicarem com fer una bossa, que tant pot servir pels més petits anar a l’escola, com per nosaltres! Tot depèn de l’estampat de la roba que escollim!

Es necessita 50cm de roba, 3m de cordó, coses per decorar, agulla imperdible, tisores, fil de cosir, agulles de cap i màquina de cosir.

Per començar s’han de tallar dues peces de 50x35cm i cosir-les a màquina, els dos laterals llargs i la part de baix, i recordar deixar 10cm de dalt sense cosir.

A continuació s’ha de fer la base de la bossa, tot agafant les puntes de baix, d’una costura amb l’altra tot fent un triangle, i també cosir-ho.

Aleshores, amb els 10cm que s’han hagut de deixar a dalt, es fa una petita gira als costat i després dues a dalt, tot deixant un espai d’uns 5cm; s’hi han de posar les agulles i cosir-ho a màquina.

Seguidament s’han de separar 20cm de cordó i la resta tallar-lo per la meitat. S’haurà d’agafar l’agulla imperdible i enfilar-la al cordó per poder-la passar per dintre l’espai de 5cm que s’ha deixat, començant per la dreta i donant la volta. Aleshores s’ha d’agafar la resta de cordó que s’ha tallat i fer el mateix, però començant per l’esquerra i donant la volta.

A continuació s’ha de fer un nus unint cada cordó i col·locar els cordons a baix amb una agulla.

Per acabar ja se li pot donar la volta i decorar la part de davant amb el que més us agradi!


divendres, 6 de març del 2015

EL BOLSO

Es desconeix des de quan existeixen els bolsos ja que no hi ha conservades referències històriques que mostrin la data de la seva creació. Tot i això, a través de les pintures rupestres es dedueix que ja a la pre-història es feien servir instruments semblants als bolsos. 

Segons historiadors, es possible que l’home nòmada ja hagués creat quelcom semblant al bolso per poder transportar els aliments que caçava o recol•lectava.

L’època de l’Edat Mitjana és el període que marca el naixement del bolso con un objecte que va més enllà de la utilitat; comença a ser un complement de la vestimenta i portaven petits bolsos o moneders subjectats a la cintura.

L’Edat Moderna va marcar un canvi; en aquest període van triomfar els valors de la modernitat respecte l’Edat Mitjana. 

L’inici de l’Edat Contemporània, marcat per la Revolució Francesa, les dones van començar a mostrar més la seva figura al portar vestits cenyits. A més, el bolso es va començar a deixar veure de forma genèrica amb les dones i amb aquest fet va començar un canvi de formes i dimensions segons la moda del moment.

Al segle XIX va aparèixer el bolso de festa,  amb tot tipus de teixits i decoracions. Les dones el portaven amb cadenes o subjectats a la mà i en ell s’hi guardaven els maquillatge i altres objectes.

A finals del segle XX es caracteritza per la gran influència que exerceixen les marques en els mercats internacionals. El bolso cobra una dimensió diferent. 

Al segle XXI el bolso i la moda adquireixen nous valors; per una banda, la incorporació de nous materials i, per l’altra, la influència del màrqueting de les grans marques, que venen avalades per personalitats de la moda, l’art, la política... 

Actualment poden escollir mil formes i mil colors de bolso; cada per una per a la seva ocasió.

dijous, 26 de febrer del 2015

LA FALDILLA


La faldilla, una peça que actualment, a la nostra cultura, és una peça de roba de la dona, però que, la majoria, ens posem només de tan en tan... però, ha estat sempre així?

Durant l’Edat Antiga les faldilles dels homes eren curtes i la de les dones llarguíssimes. Des de l’Edat Mitjana van ser fins als peus i aquest fet es va extremar a partir del moment que van ser d’ús només de les dones, a partir del segle XVI.
La faldilla, una peça que actualment, a la nostra cultura, és una peça de roba de la dona, però que, la majoria, ens posem només de tan en tan... però, ha estat sempre així?

La faldilla de la gent del poble d’aquesta època era una peça quadrada de tela, amb un forat al centre, a través del qual s’ajustava a la cintura mitjançant un cinturó o una corda i es duien amb enagos a sota, la qual cosa feia que fossin bastant incòmodes. 

Durant el segle XIX va ser quan aquesta peça de roba va sofrir més variacions, ja que la cintura de les faldilles va començar estant a l’alçada del pit i, a poc a poc, va anar baixant fins a la cintura i a més, van començar sent bastant estretes i es van anar fent més amples. Hi va haver moviments pro reforma de la indumentària femenina, que advocarem per faldilles més còmodes i pràctiques, o bé per començar a vestir algun tipus de pantalons, enmig d’un gran escàndol enorme i sense gaire èxit.

A partir de 1910 el modista Paul Poiret va abolir la cotilla i va començar a dissenyar les faldilles més curtes. 

L’any 1911 va aparèixer la faldilla pantaló; uns pantalons de camalls tan amples que semblaven una faldilla que van casar un escàndol terrible.

A partir de 1912 les faldilles van començar a deixar els turmells a la vista i durant la Primera Guerra Mundial les faldilles es van haver d’escurçar una mica més, perquè fossin més pràctiques per a les dones mobilitzades per la indústria. A partir d’aquest moment, ja no es van tornar a abaixar.

Durant els anys 20 es van seguir escurçant fins que es van arribar a mostrar els genolls, al voltant de l’any 1926. Un cop arribada aquesta mida, es van allargar progressivament fins l’any 1930. Durant la dècada dels quaranta es van escurçant, però nomes arribant a sota els genolls. Als anys cinquanta va tornar al mida dels trenta, poc més amunt dels turmells, però de diferents maneres: la faldilla carol•la, molt ampla i bufada o bé la faldilla de tub.

La minifaldilla va sorgir als anys seixanta i, a la vegada, es van consolidar l’adopció dels pantalons per part de les dones, de manera que la faldilla va passar a ser una peça de roba opcional i no exclusiva.

divendres, 20 de febrer del 2015

Per què les persones seguim la moda?

Marcar tendències és crear la moda, el costum i les inclinacions de la gent per marcar èpoques i llocs concrets.

Com hem vist al llarg dels anys les modes són passatgeres, efímeres.. Tant que cada temporada es porten modes diferents.

Però com arribem a crear una moda? O millor dit, com creem una tendència perquè es converteixi en moda? 

Tot comença amb els dissenyadors; ells són els creadors de les noves idees i de fer-les realitat, això no vol dir que una nova col·lecció presentada sigui tendència només perquè és nova.

Com podem veure en les darreres temporades algunes col·leccions poden retornar de modes passades, com per exemple els pantalons acampanats, les ombreres o fins hi tot els leggings.

Però realment, qui porta la moda al carrer? 

Els responsables sempre han sigut un conjunt de persones, mai només una. Començant pels dissenyadors a les desfilades, els famosos a les seves festes, els bloggers, tan importants actualment, fins a les persones del carrer.

Hem de pensar que la moda és un negoci. Lles tendències no sorgeixen perquè sí, sinó que hi ha un estudi darrere i anàlisis del mercat abans de dur a terme una col·lecció, tot i així a l'hora de la veritat qui porten la moda al carrer són les persones.

divendres, 13 de febrer del 2015

DIY. una armilla

Avui us ensenyem a fer una armilla, per abrigar-vos del fred, però també per donar un toc de color!

Necessitareu 70cm de teixit acotxat, 20cm de teixit de canalé, paper de Manilla, tisores, agulles de cap, agulla de cosir, didal, fil d’embastar, màquina de cosir, màquina Overlock (en cas que la tingueu) i clicks per tancar.

Per començar a fer l’armilla s’ha de treure el patró; podeu fer-lo vosaltres mateixes, el podeu treure d’una revista o podeu copiar-lo d’alguna armilla que ja tingueu. Aleshores, ja podem tallar el paper Manilla.

A continuació s’ha de tallar la roba. Per fer-ho podeu el patró a sobre del teixit i talleu-lo deixant 1 cm de costura.

Tot seguit, per tal de poder cosir l’armilla, muntarem les peces seguint l’original i cosirem dels dos costats i de dalt (si teniu Overlock amb ella, sinó amb la màquina de cosir i posteriorment sobrefilant).

Per fer les vores heu de fer una gira al davant i al coll, i cosir a màquina.

A continuació, heu de tallar el canalé doble; per tant, heu de tallar les 2 peces de la cisa i la de malucs més amples; després heu de doblegar i cosir per dintre l’armilla i, al donar-li la volta, queda perfecte.

Per tal de poder fer el tancament de l’armilla, podeu posar-hi clicks.

I ja teniu la vostra armilla al vostre gust!

divendres, 6 de febrer del 2015

PER QUÈ ELS BOTONS DELS HOMES I LES DONES NO ES CORDEN AL MATEIX COSTAT?

Els primers botons, que daten de l’any 2.000AC, van ser trobats a la vall del Riu Indo i eren conxes de diverses mol•luscs, tallades i perforades.

Anteriorment, els botons eren només discs que es cosien a les peces i que no tenien la funció de cordar-les.

Els que també utilitzaven botons decoratius fabricats a partir de conxes o fusta eren els grecs i els romans. 

Als jaciments europeus s’hi ha trobat botons de marfil i ós coberts d’or o gemmes incrustades.

Cap a l’any 1750, a Anglaterra, el botó ja es va convertir en un element més pràctic que no pas decoratiu i es van començar a fabricar a Amèrica al voltant de l’any 1800. 

A partir de 1930, gràcies a la costura femenina, es van començar a utlitzar resines sintètiques, elements que va permetre que es fessin de totes formes, colors i mides.

Però un fet curiós dels botons és que no estan cosits en el mateix costat a la roba pels homes que a la roba per a les dones.

Actualment hi ha dos teories sobre el motiu d’aquesta diferència.

La primera explica que antigament als homes els vestien les criades i, perquè els hi fos més fàcil cordar-los, es van posar al costat contrari que l’habitual.

L’altra teoria diu que la roba femenina es va començar a cordar al revés de la masculina pel simple fet de ser diferent. Aquest motiu és perquè coincideix cronològicament amb la lluita per la igualtat dels drets, i un dels primers camps de batalla va ser la roba. Les dones volien portar roba còmode semblant a la dels homes, però estava mal vist portar roba d’home, de manera que la manera de cordar la roba les diferenciava entre elles.

divendres, 30 de gener del 2015

LA HISTÒRIA DEL BARRET

El barret va sorgir com una necessitat, principalment entre la comunitat productora, per protegir-se del sol i de la pluja. Els materials amb els quals van ser fabricats els primers barrets eren el feltre i la llana i, generalment, de color blanc.

Actualment s’ha convertit en un accessori més de vestir, que canvia segons la moda de la temporada, com qualsevol altra peça de vestir.

Als imperis antics és on tenen els seus orígens els barrets; a l’Antic Egipte ja s’utilitzaven diversos models de tocats, però un dels antecedents més reconeguts del barret va ser elfrigio, utilitzat pels grecs per simbolitzar que tot aquell que el portava era un esclau al qual se li havia donar la seva llibertat.

El Pilleus i el Petasus van sortir a Grècia, i aquest segon va ser el primer barret que tenia ala.

Al camp es van començar a utilitzar els barrets durant el regnat de Carles VI de França.

Durant el segle XIV es va començar a utilitzar el barret a Europa amb l’objectiu de revelar la classe social i cultural durant el Renaixement. La monarquia es vestia amb barrets grans i vistosos, fets de vellut i guarnits amb cintes, pedres precioses i plomes, el poble vestia amb caputxes i barrets petits.

En el regnat de Lluís XI ja s’havia generalitzat l’ús del barret i es portaven sempre i, fins i tot, es va estendre el seu us a les nacions veïnes.

Al segle XVIII Milà va començar a ser coneguda per ser la ciutat on es feien els barrets amb més qualitat per les dones. Les modistes de barrets vam començar a guanyar fama, no només per crear models únics sinó també per fer-los amb accessoris originals i elegants per complementar qualsevol vestimenta.

A principis del segle XIX els barrets femenins seguien sent ostentosos, decorats amb cintes, flors, plomes i pells. A finals del segle es van introduir nous estils, com les capelines l’ala ampla i, encara més petits, els tocats.

Els barrets dels homes seguien sent molt sobris i es va posar de moda el barret de copa alta, amb copa recta i ala curta. A finals de segle es va posar de moda el bombí, amb la copa rodona i la ala curta.

La primera guerra Mundial també va canviar la història d’aquest accessori. El motiu van ser les noves feines que havien d’exercir les dones, ja que al haver de vestir d’uniforme no podien portar barrets durant el dia. 

D’aquesta manera el barreta va passar a ser una icona de moda que les dones utilitzaven per destacar-se.

En aquesta època Chanel va notar la necessitat, per part de les dones, de voler aconseguir un estil diferent i identificar-se de les altres i, per aquest motiu, va començar a dissenyar barrets de moda.

Als voltants de l’any 1920 es van començar a crear barrets més petits, rodons, cenyits al cap i d’ala curta ja que els pentinats de les dones van canviar i ara aquestes el portaven curt, i no quedava bé amb barrets grans.

El barret va deixar de ser una norma d’etiqueta durant la Segona Guerra Mundial ja que molts l’utilitzaven per seguretat en les seves feines, per cobrir-se del sol o del fred. Les dones de l’alta societat el continuaven portant però no per norma, sinó per estètica.

Durant les dècades dels 40, 50 o 60 el barret va passar a ser part de la vestimenta de la dona, el qual havia de combinar amb els vestits, sabates i cartera.

Va ser a finals del segle XX quan el barret va començar a perdre importància fins a arribar a l’actualitat, moment en què es poc comú que les dones utilitzin barret diàriament, a menys que sigui per protegir-se del fred o del sol.

Tot i això, els dissenyadors segueixen dissenyant aquest complement de moda per ocasions especials.

divendres, 2 de gener del 2015

La història del calçat

L’aparició del calçat data de les civilitzacions antigues, com molts altres invents, objectes i costums. Hi ha evidències que ens expliquen que la història del calçat va començar a partir de l’any 10.000aC, és a dir, a final del període del paleolític; aquestes evidències són pintures trobades a coves d’Espanya i sud de França que fan referències al calçat.

Les primeres sandàlies de cuir i guarniments d’or es van trobar al bany del faraó Tutankamón.

En aquella època les sabates no només s’utilitzaven per protegir els peus, sinó que era un símbol que marcava diferencies entre els humans. A Egipte només el faraó i els dignataris podien portar sabates; a Grècia eren els homes lliures els que portaven sabates, mentre que a Roma els esclaus anaven descalços.

En aquells moments el calçat més utilitzat era la sandàlia, tot i que també existia un altre tipus de calçat: la bota.

Van ser els grecs els que van començar a adaptar les sabates a tots els tipus de peus i activitats. A Roma van adoptar aquesta varietat de calçat i es va convertir en un símbol d’estatus.

Durant l’Edat Mitjana va canviar el significat del calçat: es va començar a ignorar qualsevol significat simbòlic i va començar a agafar força el gust per l’estètic i els personatges públics van començar a ser els que marcaven la moda.

Les primeres sabates vistes a l’Europa moderna van ser utilitzades per les corts franceses entre els segles VIII i XIV.

Al segle XVIII hi va haver un esdeveniment que serà referent pel calçat: la Revolució Industrial. Es buscava una sabata còmoda i, d’aquesta manera, es taló va deixar pas a la sabata plana i a les sandàlies de tires.

Amb el desenvolupament industrial del segle XIX van aparèixer nous models i maneres de fabricar el calçat. 
Aquesta és una època important pel calçat ja que gràcies a la maquinària utilitzada es comença a parlar de la indústria del calçat i, a finals del segle XIX, fins i tot de la producció en sèrie.


El segle XX va ser el segle del calçat femení. Poc a poc les dones es van començar a incorporar a l’esfera pública, degut en gran part a que van haver de substituir a la feina als homes que marxaven ala guerra. Es sap que la primera bota de dona va ser dissenyada per la Reina Victoria l’any 1840. A més, en aquest segle va ser quan hi va començar a haver una sabata esquerra i una dreta; anteriorment les dues eren iguals.

dimarts, 23 de desembre del 2014

Personalitza una samarreta

Tots tenim a l’armari aquella samarreta que ja no ens posem perquè la tenim avorrida.

Doncs avui s expliquem com els hi podeu donar una segona vida a aquestes peces de roba!

En aquest cas necessiteu: una samarreta blanca, uns texans vells, cordó, botons, tisores, fil daurat i blau marí, agulles de cap, agulla de cosir, didal, descosidor i màquina de cosir (si en teniu, sinó a mà!).

Per començar, i amb l’ajuda del descosidor, s’ha de treure el repunt d’una de les butxaques del darrere dels texans.

Un cop tenim la butxaca, agafem tot el material, el posem a sobre la samarreta i fem la composició que més ens agradi.

Un cop hem escollit com ho volem posar, agafem la butxaca amb unes agulles de cap i la cosim a màquina, intentant passar pel mateix repunt que hem descosit.


Un cop tenim la butxaca cosida, col·loquem el cordó fent unes ones amb un punt invisible per sota. Ja per acabar de personalitzar la nostra nova samarreta, cosim els botons per sota.